Cerca per nom
   

Zona de usuaris

ico

Crítiques

  Publicació de crítiques de botigues de Barcelona
Foto

UsuariosCrítiques

Graneria Sala
G&A Gispert
Papabubble

   Busca a crítiques

  




Graneria Sala

Un racó autèntic a Gràcia

Gràcia és –dins d’una dualitat una mica contradictòria que posa cara a cara tradició i modernitat- un barri amb molta afició per la nostàlgia. Entre botigues de moda alternativa i bars de copes, s’amaguen relíquies que sembla que formin part d’un passat ja oblidat i que, tot i així, sobreviuen amb dignitat al pas del temps i a la velocitat d’una societat que sembla voler deixar de banda la genuïnitat i la naturalesa simple de les coses en favor de la impersonalitat, les presses i els productes prefabricats.

Un dels símbols de la Gràcia més autèntica és la Graneria Sala, un dels punts de referència de Travessera de Gràcia, el carrer amb més tradició comercial del barri. Caminant des de Gran de Gràcia, a mà esquerra, hi ha un establiment d’aquells que ja pràcticament no en queden. Malgrat que no hi ha cap cartell que informi del seu nom –i encara menys de la seva activitat-, no crec que hi hagi algú al barri que no sàpiga que la Graneria Sala és un dels establiments més emblemàtics de la zona que porta des del 1885 venent fruits secs, llegums i cereals a granel. Els avis de l’actual mestressa, Maria Antònia Sala, van obrir aquest graner a l’antiga Vila de Gràcia i avui, més de 120 anys després, manté l’esperit ferm i el tarannà dels comerços de tota la vida que amenacen en desaparèixer a marxes forçades.

Des de la vorera de mar veig que, a les 10 del matí, els grans porticons de fusta verda ja són oberts de bat a bat. Tot i que hi he passat per davant un centenar de vegades, aquest cop, no sé per quin motiu, m’hi fixo amb més deteniment. Sembla ben bé que la botiga sigui fora del seu hàbitat, però alhora dóna la impressió que està més que adaptada al medi que l’envolta.

Hi entro una mica encuriosida i descobreixo un petit espai on el verd de la fusta i el blanc de les parets contrasten amb el marró dels productes que reposen dins de sacs i caixes a banda i banda del mostrador, tots ben identificats amb el preu corresponent. Panotxes de blat de moro adornen les parets pràcticament despullades d’aquest establiment senzill i encantador. Mentre tafanejo entre nous, préssecs secs, ametlles, muesli, cebes, patates, llenties, cuscús i altres grans que no distingeixo, em sembla sentir que una clienta es dirigeix al dependent pel seu nom –crec recordar que és Miquel. Em ve a la memòria la meva besàvia queixant-se de com havien canviat les coses des que ella era jove. “Abans –deia-, quan vivia a Horta, tothom es coneixia, la gent se saludava pel carrer i clients i dependents tenien una relació més amistosa que comercial”. Vaja, com passa als pobles.

Avui, però, en plena urbs, veig com clients entren a saludar en Miquel i se’n van tan contents (al menys això sembla) a treballar, rutina que, de ben segur, porten a terme cada dia de la setmana. Em sorprèn que un establiment d’aquestes característiques compti amb la clientela suficient per a sobreviure, però a aquestes hores del matí ja hi ha tres persones –totes són senyores que passen la seixantena- sense comptar-me a mi. Ignoro com serà la resta del dia, però si el negoci es manté en peu no serà cosa de cap miracle. Arriba el meu torn i demano pipes i anacards (recentment he descobert que queden molt bé a la vinagreta).

Un cop fora, amb les meves paperines de paper a la bossa, observo que la gent (la majoria joves) que, com jo, fins avui només passa de llarg, dedica una mirada de reüll a aquest petit i acollidor establiment que desprèn aroma al pas del temps.

12-01-2011



      Autor


Bcn
Redacción de BcnRestaurantes.com
www.BcnRestaurantes.com
Articulo realizado por los profesionales de la redacción de BcnRestaurantes.com.